Escrit per Albert | Racó Blaugrana
Quan el Barça adquireix un jugador, tothom en destaca les seves virtuts i, de tant en tant, també els seus defectes.

En els darrers dies s’ha parlat molt d’Afellay, un jugador a qui no he vist jugar suficients partits com per fer-ne una valoració digna, però tots els anàlisis que m’han arribat coincideixen amb que es tracta d’un futbolista polivalent, perquè pot ocupar múltiples posicions del terreny de joc.

Però és què a Can Barça, els jugadors que només serveixen per una sola posició es poden comptar amb els dits d’una mà. De fet, crec que deixant de banda els porters Valdés i Pinto, Gaby Milito és l’únic futbolista blaugrana que no pot jugar en cap altre lloc que no sigui la seva demarcació natural, és a dir, la de central esquerre. Aquesta dada fa l’equip de Guardiola encara més gran i ens fa entendre per què tenim una plantilla tan curta. Al final, el tècnic de Santpedor no necessitarà fer unes convocatòries de 18 jugadors, perquè amb 13 en tindrà prou i de sobres per garantir la cobertura de totes les posicions.

En conclusió, crec que quan parlem d’algú capaç d’actuar, per exemple, de migcampista i de davanter, hauríem d’anomenar-lo “tot-terreny” en comptes de dir que és senzillament un jugador “polivalent”. I compte, perquè sovint els jugadors que serveixen per a tot, en realitat no serveixen per a res. Dos clars exemples d’aquesta teoria són, al meu parer, els exblaugranes Gudjohnsen i Víctor Sánchez.

Escrit per Albert | Racó Blaugrana