Redactat per Àlex Santos | És a dir

Tinc dubtes si una persona que ha ostentat un càrrec de confiança o ha estat una figura notòria en l’àmbit públic està habilitat per escriure un llibre relatant les seves vivències, especialment les més recents, i sobretot si ho ha de fer poc temps després dels esdeveniments que en forma de ‘la veritat’ vol explicar. Em va passar amb el del Sandro Rosell, Jordi Badia, inclús amb el de Joan Laporta, Ferran Soriano i ara, és clar, amb el de l’Agustí Benedito. Els llibres sobre el Barça no són exclusius dels periodistes, i tant que no. Passa que en els llibres dels periodistes rau l'esperit de volver explicar-ho tot i fer entenedors els esdeveniments. Com a mínim, aquest és l'objectiu que es pretén assolir en un llibre redactat per un periodista.

Però no parlo ara dels llibres dels periodistes. M’estic referint a persones que en teoria han de ser discretes i que tot just deixen el càrrec (no en el cas de Laporta, ja que el llibre que va publicar l'Espadaler va sortir mentre era president) ho garlen tot, o quasi tot, segons la seva conveniència. Es pot tornar a confiar en ells? És una pregunta interessant, la resposta de la qual no m’atreveixo a respondre, avui.

No vull ser contradictori; aquests llibres són molt interessants, en majúscules. Com a seguidor blaugrana, els desitjo i els llegeixo amb fruïció perquè m’apassiona conèixer-lo tot del Barça. Ara bé, parlo també com a aficionat i em pregunto quin preu té la divisa de la discreció en clau blaugrana, quan gent que ha ostentat els càrrecs de màxima responsabilitat ho escampen quasi tot en llibres mentre són al club o tot just quan són fora. És pot confiar en aquesta gent? Encara no la puc respondre.

Deu ser també que no estem acostumats a què la literatura de la vessant esportiva ens acompanyi i quan veiem aquest allau poc menys que ens espantem, especialment si mirem en clau crítica.
Els llibres ja hi són al carrer i, per tant, el de menys sembla ser que es critiqui si està bé que s’hagin escrit o no. Passa que et queda allò de quin percentatge hi ha de ressentiment en ells, de mala llet i, és clar, de deslleialtat a la institució i als companys, amics i rivals que t’han envoltat durant el període que has gaudit de certa responsabilitat, i tots han jurat discreció.

En el cas del llibre de l’Agustí Benedito, al lector l'interessarà molt el primer capítol per moltes raons: perquè l’intent de pacte en unes eleccions al Barça (i també en la política) està a l’ordre del dia. També per confirmar fins a quin punt alguns personatges estan disposats a arribar als seus objectius, amb una ambició que no té fronteres ni obstacles.

Que Benedito subratlli insistentment a Ferran Soriano d'instigador i de trilero amb les enquestes, per experiència i recorregut en aquesta selva, ja dic jo que no l’inhabilitarà en un futur per tornar a intentar-ho. Una altra cosa hagués estat si el pacte a tres bandes (Benedito, Ferrer i Ingla) l'haguessin signat per anar tots contra Sandro Rosell. Potser sí en un futur, cap dels tres podria somiar en unes altres eleccions, no així en donar classes de barcelonisme. Tenim clars exemples en personatges pactites com Masfurroll, que s’agafa a un clau roent per continuar lligat al Barça (ara hi és a la la Fundació) o Joan Castells, que a un dia de les eleccions va trinxar la seva candidatura en el 2000 i després ha continuat tenint cert ascendent en alguns mitjans. Malgrat tot, i parlo de Castells, em segueix caient força bé.

En aquest primer capítol de Benedito, l’ex aspirant a la presidència del FC Barcelona comet un greu error quan es refereix als suposats dossiers que corren entre les mans de les candidatures per ensorrar la del rival. Ell reconeix que tenia coses (pàgina 85, primera i segona línia), però això no vol dir que alguns periodistes en tinguéssim, i parlo de mi perquè el meu nom surt en la relació d’informadors que suposadament manegàvem dossiers. A la vida s’ha de ser molt discret. Si jo en tenia o no és irrellevant; primer, perquè mai no en vaig fer ús. Segon, perquè no vaig extorsionar ningú amb ells; i, tercer, i importat, perquè mai no vaig presumir de què en tingués.

I quart, i encara més important, perquè potser mai en vaig tenir. Dir que jo en tenia, igual que alguns dels meus col•legues, ens posa en una situació molt difícil, inclús de cara a la nostra empresa, ja que amb el llibre a la mà, el meu director (Leandro Lamor) o el meu cap d’esports (Francisco Ávila) em podrien arribar a demanar molt més que explicacions.

Un col•lega dels que surt a la llista, i molt bon amic meu, em trucava anit una mica amoïnat, i també decepcionat, perquè sortia en la llista sense tenir res a veure en aquest joc. L’entenc. La mateixa sensació vaig tenir jo també de matinada quan vaig iniciar la lectura del llibre.

A la vida s’ha de ser molt discret. Molt. És clar que els dossiers existien. Només calia escriure-ho d’una altra manera, deixant caure que ‘la merda’, com Benedito es refereix als dossiers, circulaven en alguns mitjans, no en tots. De la mateixa manera que ha escrit coses referides a la moció de censura, que sense anomenar ningú, s’entén quasi tot.

En fi, com a seguidor barcelonista, un altre llibre interessant sobre la història del nostre club.

Redactat per Àlex Santos | És a dir