Un dia gran pel Barça o, en realitat, va ser un grandiós dia per Qatar?
2010-12-16
Compartir:
Tweet
Escrit per Àlex Santos | És a dir
A Nike la proposta del Barça d’inserir Unicef a la samarreta li va anar com anell al dit. Inclosa en la llista d’empreses que explotaven la infància en el Tercer Món, rentar la seva imatge al costat d’Unicef era poc menys que una necessitat urgent i la proposta la van rebre com si els hagués tocat la grossa de Nadal.
Tot això, al costa del Barça, en realitat, el gran canalitzador de tota la operació. Tots contents: el Barça, perquè en realitat és una meravellosa institució que, tot i els seus moments, és capaç d’impulsar unes idees envejades per a tothom; Unicef, perquè li queia un finançament que no esperava; i Nike, perquè al costat de l’entitat humanitària, i també de la mà del Barça, redefinia la seva imatge mundial.
I en el cas de Qatar?
Igual que el 1978, la passada campanya electoral va tenir en el component econòmic un factor important. Sense conèixer amb precisió l’estat de comptes, la por es va instal•lar entre part de la massa social, que repetia les sensacions que abocava l’equip de Sandro Rosell, parlant del club poc menys com si estigués en fallida, sense utilitzar aquest concepte.
Ja dins del club, una due diligence i una auditoria que ha despertat molts recels posava xifres a la por que havien venut durant molt de temps. La situació no recordava tant el 1978, pler de mentides i assetjament a l’anterior junta de llavors, sinó la del 2003, quan Laporta va entrar al club i va haver de buscar-se les garrofes, sense fer massa soroll del que havien fet els anteriors gestors, més que res perquè havia un pacte de sang per no dir res a canvi d’abocar un seguit de pèrdues a l’exercici anterior.
En aquest marc, el club va fer un pas endavant i va demanar a l’assemblea inserir publicitat, en el que crec que va ser un dia negre pel club, ja que ser diferents també consistia en cercar fórmules imaginatives en el mercat abans de vendre la samarreta al primer que posés quatre duros. En aquest sentit, no van enganyar ningú: necessitaven aquests calers per créixer i així ho van dir. Ara no. Ara la transparència és agafar-se a un acord del 2003 que crec que ha caducat per buscar un patrocinador, en comptes de demanar un altre cop permís, més que res, perquè ara hi ha 70 o 80 mil socis més que fa set anys.
Per sort, les negociacions per trobar patrocinador el 2003 van esdevenir un calvari i al final no van arribar a bon port. Mentrestant, el club va saber sortir-se’n i va trobar en el mercat els diners que no li arribaven d’un patrocinador. Per tant, per una raó de força major, el club es va veure en l’obligació d’esforçar-se.
En canvi, com la por abocada aquest 2010 respecte a la situació econòmica ha estat tan dramàtica, per l’escenificació que ha fet cada dia que ha aparegut en públic el president (Sandro Rosell) i el vicepresident d’economia (Javier Faus) , s’ha crear un escenari i un estat d'alarma en el qual sembla que no es podia perdre el temps i esperar un o dos anys a una solució com la que s’ha trobat: un patrocinador. Ni fórmules imaginatives, ni un període més ampli per rastrejar el mercat ni res que se sembli; la junta ha optat per la solució més fàcil, com és la explotació de la samarreta.
En aquest negoci, en Javier Faus va haver de sortir la setmana passada a corre-cuita per explicar quatre idees del negoci. Ens va dir que el Barça mai signaria amb una marca comercial i que l’acord era amb una fundació. I que això es fa perquè la situació econòmica és un desastre. I que en el cas que l’economia fos una altra, ni s’ho haguessin plantejat.
Ahir, però, la història era diferent, molt diferent. El Barça no signa un contracte amb una fundació, sinó amb l’estat de Qatar, el qual, igual que Nike, és el més interessat en aquest negoci: al costat de Barça i d’Unicef. Quan val això? El que calgui.
Primera conclusió: aquesta desastrosa entitat en la vessant econòmica, mal gestionada pels anteriors directius no sembla que sigui tan lamentable quan en el mercat el Barça segueix sent el desig de tothom. Per tant, “no estábamos tan mal”. Y segon: ahir no va ser un gran dia pel Barça, com va subratllat lamentablement el president Rosell, sinó que va ser un immens dia per Qatar.
Després que la FIFA els hagi atorgat un mundial, que el Barça i Unicef vulguin jugar també el seu partit, qui s’atreveix a qüestionar aquest minipaís totalitari? Qui?
Ells i només ell són els veritables guanyadors, i tot a preu d’almoina, amb la qual han comprat la simpatia d’un club centenari els socis del qual no ha estat ni consultats, de si volien associar-se a aquest nivell.
Foto: EFE/Albert Olivé
Sandro Rosell i el responsable de Qatar Sports Investment, Ahmad al Sulaiti.
Escrit per Àlex Santos | És a dir
A Nike la proposta del Barça d’inserir Unicef a la samarreta li va anar com anell al dit. Inclosa en la llista d’empreses que explotaven la infància en el Tercer Món, rentar la seva imatge al costat d’Unicef era poc menys que una necessitat urgent i la proposta la van rebre com si els hagués tocat la grossa de Nadal.
Tot això, al costa del Barça, en realitat, el gran canalitzador de tota la operació. Tots contents: el Barça, perquè en realitat és una meravellosa institució que, tot i els seus moments, és capaç d’impulsar unes idees envejades per a tothom; Unicef, perquè li queia un finançament que no esperava; i Nike, perquè al costat de l’entitat humanitària, i també de la mà del Barça, redefinia la seva imatge mundial.
I en el cas de Qatar?
Igual que el 1978, la passada campanya electoral va tenir en el component econòmic un factor important. Sense conèixer amb precisió l’estat de comptes, la por es va instal•lar entre part de la massa social, que repetia les sensacions que abocava l’equip de Sandro Rosell, parlant del club poc menys com si estigués en fallida, sense utilitzar aquest concepte.
Ja dins del club, una due diligence i una auditoria que ha despertat molts recels posava xifres a la por que havien venut durant molt de temps. La situació no recordava tant el 1978, pler de mentides i assetjament a l’anterior junta de llavors, sinó la del 2003, quan Laporta va entrar al club i va haver de buscar-se les garrofes, sense fer massa soroll del que havien fet els anteriors gestors, més que res perquè havia un pacte de sang per no dir res a canvi d’abocar un seguit de pèrdues a l’exercici anterior.
En aquest marc, el club va fer un pas endavant i va demanar a l’assemblea inserir publicitat, en el que crec que va ser un dia negre pel club, ja que ser diferents també consistia en cercar fórmules imaginatives en el mercat abans de vendre la samarreta al primer que posés quatre duros. En aquest sentit, no van enganyar ningú: necessitaven aquests calers per créixer i així ho van dir. Ara no. Ara la transparència és agafar-se a un acord del 2003 que crec que ha caducat per buscar un patrocinador, en comptes de demanar un altre cop permís, més que res, perquè ara hi ha 70 o 80 mil socis més que fa set anys.
Per sort, les negociacions per trobar patrocinador el 2003 van esdevenir un calvari i al final no van arribar a bon port. Mentrestant, el club va saber sortir-se’n i va trobar en el mercat els diners que no li arribaven d’un patrocinador. Per tant, per una raó de força major, el club es va veure en l’obligació d’esforçar-se.
En canvi, com la por abocada aquest 2010 respecte a la situació econòmica ha estat tan dramàtica, per l’escenificació que ha fet cada dia que ha aparegut en públic el president (Sandro Rosell) i el vicepresident d’economia (Javier Faus) , s’ha crear un escenari i un estat d'alarma en el qual sembla que no es podia perdre el temps i esperar un o dos anys a una solució com la que s’ha trobat: un patrocinador. Ni fórmules imaginatives, ni un període més ampli per rastrejar el mercat ni res que se sembli; la junta ha optat per la solució més fàcil, com és la explotació de la samarreta.
En aquest negoci, en Javier Faus va haver de sortir la setmana passada a corre-cuita per explicar quatre idees del negoci. Ens va dir que el Barça mai signaria amb una marca comercial i que l’acord era amb una fundació. I que això es fa perquè la situació econòmica és un desastre. I que en el cas que l’economia fos una altra, ni s’ho haguessin plantejat.
Ahir, però, la història era diferent, molt diferent. El Barça no signa un contracte amb una fundació, sinó amb l’estat de Qatar, el qual, igual que Nike, és el més interessat en aquest negoci: al costat de Barça i d’Unicef. Quan val això? El que calgui.
Primera conclusió: aquesta desastrosa entitat en la vessant econòmica, mal gestionada pels anteriors directius no sembla que sigui tan lamentable quan en el mercat el Barça segueix sent el desig de tothom. Per tant, “no estábamos tan mal”. Y segon: ahir no va ser un gran dia pel Barça, com va subratllat lamentablement el president Rosell, sinó que va ser un immens dia per Qatar.
Després que la FIFA els hagi atorgat un mundial, que el Barça i Unicef vulguin jugar també el seu partit, qui s’atreveix a qüestionar aquest minipaís totalitari? Qui?
Ells i només ell són els veritables guanyadors, i tot a preu d’almoina, amb la qual han comprat la simpatia d’un club centenari els socis del qual no ha estat ni consultats, de si volien associar-se a aquest nivell.
Foto: EFE/Albert Olivé
Sandro Rosell i el responsable de Qatar Sports Investment, Ahmad al Sulaiti.
Escrit per Àlex Santos | És a dir