Aquest post està escrit amb el màxim de respecte, ja que voldria comentar des d'un altre punt de vista el darrer article que ha escrit el col•lega i respectat periodista Xavier Bosch, un gurú en matèria barcelonista i a qui, en condicions normals, no li aguantaria ni un assalt. Per tant, vagi per endavant que només pretenc fer un petit matís des del meu punt de vista en el nou i interessant article que publica avui a Mundo Deportivo.
S’ha assumit com a llegenda i veritat absoluta que la gestió econòmica en el món de l’esport només té un nom: Josep Lluís Núñez. Ben mirat, no estic molt lluny d'abraçar aquest corrent. Vaja, que no tinc massa arguments per rebatre això, tampoc perquè no em mou cap interès en revisar una veritat absoluta amb la qual combrega tanta gent, especialment barcelonista. Sí, Núñez va deixar una estela de gestor genial i gent propera a ell parla d’un personatge que mirava sempre pel bé del club.

Núñez va irrompre en l’escena electoral del 78 amb una campanya molt agressiva, potser i tot excessivament agressiva. El seu missatge va ser que el club estava poc menys que en fallida i va apuntar no només als directius sinó també contra els executius, entre els quals hi havia el pare del Sandro Rosell. Aquells directius van rebre de valent durant mesos, a través de part d’un sector mediàtic que va violentar l’escena blaugrana. Núñez va fer una inversió propagandística com mai abans s’havia vist en el club. Va instal•lar la por en l’entitat tocant la fibra sensible dels calers i advertint que el club entraria en fallida. Per tot això proposava als socis que en ells descansava la possibilitat de fer un gir de 180 graus. Va ser aquella campanya que la gent recorda com ‘La clau’, en la que la propaganda de Núñez deia: “Soci, la clau la tens tu. Obre el club”, amb un escut del Barça a on una clau entrava per la pilota.

Núñez va parlar del que sabia: de la pela. I va exagerar la situació fins convertir-la en catastròfica. El Barça estava a punt d’ensorrar-se, advertia. És veritat que en el decàleg del seu programa de campanya, un dels punts era el que avui subratlla Xavier Bosch: “En el caso de producirse un incremento de la deuda, la Presidencia responderá personalmente al final de su mandato”. Aquest posat completament propagandística, populista i demagògic va resultar un salconduit per a què molts socis apostessin pel canvi. En campanya, tots juguen les seves cartes. El 78 i, amb un discurs força semblant, el 2010.

Acabada la campanya i amb Núñez victoriós, el suposat forat que havia de conduir al Barça a la fallida anunciada per l’aspirant a la presidència va ser abordat pel nou equip directiu en l’actual Masia, seu llavors de les oficines barcelonistes. Allà, un dels personatges importants de la junta, Carlos Tusquets (en la llista de Nicolau Casaus), va explicar que havia negociat amb un banc, crec que era el Banco de Bilbao, un préstec que havien de cobrir tots els directius, és a dir, que havien d'avalar la quantitat. La resposta de tots, segons explica ell, va ser refusar de pler carregar amb la por d’un aval. La solució, llavors, va arribar del mateix vicepresident d’economia quan va proposar que, llavor, es demanés un avançament econòmic a tots els socis, amb el compromís de tornar-los els calers en quatre o cinc anys. I així es va salvar el Barça de la suposada fallida. Cal recordar que en la darrera junta directiva de l’equip anterior (presidida per Agustí Montal i després per l’interí Raimon Carrasco), ja es va tractar la mateixa solució, però que es va aturar davant les eleccions a la presidència del 78.

Va utilitzar Núñez una solució que ja contemplava l’anterior junta, encara que mentrestant va ventilar públicament un estat de pànic per estimular la por entre la massa social, en part recolzada per una part de la premsa que assotava sense pietat els antics gestors? Uf, massa anys ja han passat d’això, però no ho descartem. Tan miserable era la situació econòmica que va denunciar Núñez el 78 quan tot s’arreglava demanant l’avançament d’una anualitat als sempre patidors socis? Mmmm.

No vull desmuntat res ni atacar la idealització que es faci sobre antics gestors, els quals vam prometre el paradís amb aquell ‘Per un Braça triomfant' i la primera Lliga va arribar al setè any de mandat, però potser el que cal és tenir el màxim d’informació i que cadascú es faci la seva història.
I no entro, perquè no entenc, en les liquidacions de cada temporada en les quals hi havia petits beneficis, sempre criticats per petites veus que apuntaven a vendes puntuals de jugadors per quadrar els números. Com sempre, tot depèn del color amb el que es mirin les coses.

Redactat Àlex Santos | És a dir